El Tierno. IES Tierno Galván de Moncada

  • Aumentar fuente
  • Fuente predeterminada
  • Disminuir fuente
Home Entrevistas noti entrevistas "Les revolucions es construeixen permanentment i s'han d'anar fent cada dia"

"Les revolucions es construeixen permanentment i s'han d'anar fent cada dia"

Hits smaller text tool iconmedium text tool iconlarger text tool icon

Xavi Sarrià és lletrista i cantant del grup valencià Obrint Pas, un dels més populars de la música catalana actual. D'estil ska/punk/rock han fet més d'un miler de concerts per tota la nostra geografia, així com per Europa, Àfrica, Amèrica o Àsia. Amb aquesta formació ha publicat set CD entre els quals destaquen Terra, La flama, Benvingut al Paradís, i l'últim CD, publicat el mes passat, Coratge.
Xavi Sarrià va nàixer a Barcelona l'any 1977, encara que viu a València des de ben jove. És llicenciat en filologia catalana i ha col·laborat en diversos mitjans com l'Accent o Catalunya Ràdio .  A més ha publicat un llibre anomenat “Històries del Paradís”.


 

- Per començar, enhorabona pel concert del 2 d'abril, deu ser molt gratificant tornar a casa i trobar-vos amb 8.000 persones, no?
La veritat és que sí, va ser molt especial, estar a Benimaclet amb la nostra gent i trobar-nos amb tanta gent, perquè la veritat esperavem que hi haguera prou d'ambient, però que s'acabaren totes les entrades, 8000 persones... És molt especial per a un grup com nosaltres, que som d'allí, amb les dificultats que tenim els grups que cantem en valencià per a tirar endavant.

- Vos esperàveu de fet, una assistència tant elevada?
No, perquè, bo... Clar, València és una ciutat difícil. Esperàvem que hi vinguera gent, però no sé unes 4000 estava “guai”, però 8000,  ja és molta gent. I també et dóna ganes de continuar saber que hi ha tanta gent que segueix al grup i sobretot a la teua ciutat, al teu barri. Tot això ho fa un poc més especial. La realitat és que ens va sorprendre, i de fet no estava preparat tot per a eixes dimensions. L'escenari i tot, es va quedar molt xicotet. Però, molt contents. Es van juntar també moltes coses: els xavals del Terra, els de Benimaclet Viu, que és una associació de veïns del barri, tocava també La Gossa Sorda. Tot ho va convertir en una nit especial.
- La primera cançó del nou CD que vau presentar té com a nom “Seguirem”. Té algun significat emotiu especial?
Bé, “Seguirem” està dedicada a Mavi Dolç, que és la tia de Miquel Ramos, que va morir l'any passat i parla de la voluntat de continuar endavant amb el record de totes les coses que ens van deixar, les persones que ja no hi són, però també, de tirar endavant amb totes les coses quotidianes, senzilles en el dia a dia, en les experiències més properes, en els nostres amics, en les nostres cançons, i en les nostres alegries, però també les tristeses.

- Aquest CD, en què es diferència, o què té d'especial, respecte dels treballs anteriors?
Continua la línia de “Benvingut al paradís”, encara que està més contingut, no és tan llarg, aprofondeix més en la cultura tradicional, té més cançons de tipus tradicional, hi ha instruments nous que no hem tocat mai. I sobretot les lletres: jo crec que van un poc més enllà, parlen d'històries més quotidianes, més de la nostra vida, parlen del grup, com vam començar a tocar, de les nostres vivències més personals, dels nostres viatges... Crec que això li dóna un rotllo diferent.

- Aquest CD l'haveu fet ja en una etapa de maduresa del grup, ens esperen sorpreses dins de “Coratge”?
Dins de “Coratge” sí. Hi ha cançons diferents… seguint la línia d'intentar investigar, d'intentar anar un poc més enllà, fer coses diferents sense perdre el rotllo més nostre, més senzill i directe, el ska/punk/rock. Hi ha una cançò que és més tipus hip-hop, una que és més salsa/reggae, n’hi ha una més com les de cançó d'autor, és a dir hi ha coses que no hem fet mai i... En fi, que crec que vos agradarà!!

- “Coratge” també és el nom d'una de les històries del llibre Històries del paradís, té alguna cosa a veure?
Té a vore amb el concepte de coratge. Al llibre “Coratge” és la història d'una mare que té el seu fill a una favela i es mescla el coratge de la seua història personal, de tirar endavant amb la història del barri, de tirar endavant els veïns, de fer un centre social... I és un poc del que parla també el disc, és el coratge col·lectiu de fer coses entre tots i tirar endavant, però també el de cadascú, el coratge de superar els seus problemes, de tirar endavant les persones, com a individus i com a col·lectivitat.

- Quasi tots els capítols del llibre es corresponen amb distints sentiments, han sorgit de diferents viatges que heu realitzat?
Sí, moltes de les històries parlen de diferents països del món i algunes parlen de vivències que hem tingut com la de “Coratge”…  Vam estar a Caracas en una favela en un barri d'aquests de xapa… Una cosa molt bèstia. I vam conéixer històries com la de la xica aquesta, i això em va donar per a escriure la història real, un poc inventada després però basada en persones reals. M'interessava parlar d'això, és a dir, parlar de coses que passaven al voltant del món, moltes de les quals les hem viscut nosaltres però d'altres no. Volia intentar posar-me en la pell de les persones, de joves com nosaltres i intentar viure el que vivien ells. Això fa que pugues parlar de coses que no t'han explicat o que tu t'inventes.


- I ara, després d'haver publicat tant els CD com un llibre, per què et decantes: escriptura o música?
La veritat és que m'agrada molt escriure, però quan vam començar, quan teníem la vostra edat, molava més fer un grup de música que escriure un llibre. A mi m'agrada més escriure però el que comportava un grup de música em molava més, fer una maqueta, ajuntar-nos tots, anar de concert… Jo vaig utilitzar tot el que sabia d'escriure per fer cançons, per a fer lletres sobretot, i a poc a poc vaig anar aprenent a fer música. El que passa és que jo no he estudiat mai música, jo he fet filologia. Faig la música que puc però estic més limitat, en canvi les històries són un món nou que ara he redescobert, m'he decidit a fer el llibre i la veritat és que he gaudit molt perquè pots inventar-te qualsevol història sense cap limitació. Al final és un poc el mateix: intentar transmetre, comunicar, intentar arribar a la gent.

- Pareix que dugueu una bona ratxa des de la vostra tornada. Una llarga gira internacional, sent cap de cartells al Japó, heu tret un nou CD, heu fet videoclips incloent un lipdub de record. No pareu no?
Últimament estem com "massa a tope": el llibre, el disc, s'ha ajuntat amb la presentació a València… Ara ja toquem totes les setmanes, tenim tot l'estiu ple de coses, segurament tornem al Japó si les coses s'arreglen i la veritat és que portem molt anys i ha sigut un treball molt llarg. No ha sigut d'un dia per a un altre. Aprenent, equivocant-nos però aprenent. I tocar a L'estranger era un somni per a nosaltres i l'hem aconseguit llevant-nos el prejudici que la música en valencià és sols per qui parla valencià i dient: per què no podem arribar a tot el món? La música és un llenguatge universal.

- Aquests anys d'inactivitat, si es pot saber, a què s'han degut?   
Vam parar fa dos anys perquè estàvem un poc cansats… Ja ho deia abans, tota la vida junts! És clar som molt amics, però imagina’t.  Divuit anys amb els mateixos de classe… Necessitàvem fer altres coses i parar i provar la vida sense el grup, a vore com era…. I això ens ha servit per a recollir noves experiències, per a fer el disc i també per a motivar-nos més. I vam decidir fer aquest disc i dos anys de gira i després plantejar-nos si volem seguir o no.

- En concerts, esmenteu Al Tall com els vostres mestres, que vos aportaren?
Al Tall és un grup que ha sigut molt important, per a  la música valenciana en general. Perquè, a nosaltres, d'una banda, ens van marcar molt perquè de xicotets els escoltàvem, però sobretot cal entendre que Al Tall va ser un grup que no només van recuperar molt la nostra música popular, sinó que es feia una cosa que es deia la “reproposta”, és a dir, agafar les cançons tradicionals que encara continuaven cantant-se, que estaven vives, però canviant la lletra i fent-les més actuals. recuperar temes de la nostra història que s'havien perdut un poc traure’ls de nou, posar-los sobre la taula.

- I a més, ara vosaltres sou com una nova generació i a partir de vosaltres han sorgit centenars de grups. Què suposa ser els mestres d'una generació?
Els mestres? És que estem ja majors... No, ara s'inicien molts grups i estem molt contents perquè quan nosaltres teníem la vostra edat, anàvem a l'institut… Vam eixir d'un institut com este, recorde que vam triar el nom del grup ací al pati amb tots els amics, vam fer una llista i tots votaven... I bé, per a nosaltres era com una aventura, però clar, nosaltres no teníem molts referents, no hi havia molta gent que ho haguera aconseguit fer en eixa època, grups de rock que cantaren en la nostra llengua i que feren la música que a nosaltres ens agradava. Per tant per a nosaltres era com tirar-se a la piscina a vore què passava. La veritat és que va ser possible gràcies als amics de classe, tots els amics dels altres instituts que venien als concerts, que venien a veure'ns… I entre tots, doncs, el grup era alguna cosa  més, no només era el grup de nosaltres que tocàvem sinó tots els nostres amics. De fet anàvem a diferents classes i s’ajuntàvem tots, i això va fer possible que el grup tirara endavant. I ara, fa goig vore després de tants anys que hi ha moltíssims més grups que han seguit eixe camí i sobretot que tindrem molta gent jove que escoltarà esta música i que els grups van consolidant-se, amb estils diferents… Per exemple un grup com Orxata que fa coses diferents, o molts altres que fan molts estils… Tot això per a nosaltres és un orgull: haver pogut contribuir que es normalitze la nostra llengua i arribe cada vegada a més gent.

- Creus que les revoltes que es duen a terme actualment al món àrab, acabaran amb la fi de les distintes dictadures que els empresonen? O es tracta sols d'un somni?
Bé, a vore, jo crec que el més positiu de tot açò que ha passat en el món àrab és que el poble, la gent, ha vist que era possible canviar les coses, han vençut eixa por o eixa resignació de dir, bé, les coses són així i sempre seran així. És molt positiu també perquè ha sigut possible gràcies a la gent que ha eixit al carrer i amb les armes de les manifestacions, de la participació, d'eixir tots junts, han vist que s’han pogut canviar les coses.
Això demostra que, allò que nosaltres pensem que és inamovible i que mai canviarà, pot canviar d'un dia per a un altre i ens dóna un exemple també a nosaltres ací, on també hem de perdre la por per canviar les coses. De la mateixa manera que als països àrabs, en altres parts del món, com per exemple a Palestina, on sembla que mai puga canviar res però la història ens demostra que res és inamovible. Ara, una altra cosa és que en un futur, tots eixos canvis que s'han produït puguen millorar, o empitjorar, la situació…. Clar, és que les revolucions… Les revolucions es construeixen permanentment i s'han d'anar fent cada dia intentant millorar les coses i intentant canviar-les, però bé, tenim l'esperança que arribe la llibertat a tota la riba del Mediterrani, que tanta falta li fa.

- Vosaltres que heu estat de gira per Palestina, les notícies que ens donen sobre la situació en què està es corresponen exactament a la realitat d'eixe poble?
Bo, és bastant fidel, el que passa és que l'experiència que vam tindre és com que tot era pitjor del que ens explicaven. Les coses estan molt mal, però es que clar, no és el mateix… També nosaltres veiem les notícies i dius, que mal que està tot, però clar, estar allí en el dia a dia i veure totes eixes coses, eixos detalls que igual no són tan noticiables, però que fan que la vida d'un palestí siga tan complicada i tan frustrant. Per a nosaltres va fer un xoc molt bèstia, perquè a banda de totes les grans injustícies com el mur que separa les dos comunitats, la gent que l'han expulsat dels seus pobles i viu en un altre, en una altra zona... En fi, moltes injustícies que es van acumulant. Clar, hem d'entendre el dia a dia d'algú que viu arraconat en una reserva enmig del desert, en un poble que ha de passar quatre controls diaris, que no té una perspectiva de treball ni de futur de cap tipus, ni de poder eixir d'allí, que viu en una mena de presó, que els seus familiars han mort o estan presos, que a la mínima et bombardegen i un llarg etcètera de detalls i de vivències que et fan veure que la situació és molt més bèstia realment, que la dels titulars de premsa que estem acostumats a veure.
D'això parla també un poc el llibre, d'intentar posar-nos en la situació de les persones, que són gent com nosaltres, no són un número en una estadística. Han mort tres mil persones, però sembla que al dia següent ja se'ns ha oblidat. Però clar, a banda d’ eixes tres mil persones hem de tindre en compte tots els fills que han mort, tots els que han deixat, totes les cases destruïdes, tot el futur que els hi queda…

- com a filòleg, com veus l'estat de la nostra llengua actualment?
tD'una banda, és cert que vivim un dels millors moments, la nostra llengua és de les primeres vegades en la història que s'estudia en els instituts, en les escoles. Hi ha molta gent jove com vosaltres que ja creix, que ja ha estudiat en valencià,  i açò és molt positiu.
Això ens dóna l’esperança que vosaltres, que sou els que veniu per darrere, continuareu endavant la llengua i la dureu amb normalitat. Ara, és cert que eixa esperança es mescla també amb la incertesa del futur, de la situació que vivim. Per molt que ens esforcem ens enfrontem a un futur incert…. Diguem que el futur de la nostra llengua està en les nostres mans. És com la nostra música, ara viu un moment molt bo, però d'ací deu anys no se sap què passarà, els grups continuaran, no continuaran...  Aleshores és eixa mescla d'esperances i incertesa amb la confiança que la gent jove continuarà el treball i la nostra llengua podrà tindre la normalitat que es mereix.

Share Link: Share Link: Google Facebook Myspace
Última actualización el Domingo, 03 de Julio de 2011 08:33