El Tierno. IES Tierno Galván de Moncada

  • Aumentar fuente
  • Fuente predeterminada
  • Disminuir fuente
Home Entrevistas noti entrevistas Un professor de l'IES investigant el patrimoni imatger moncadí

Un professor de l'IES investigant el patrimoni imatger moncadí

Hits smaller text tool iconmedium text tool iconlarger text tool icon

juan

Juan Bautista Tormos Capilla ha volgut fer un xicotet parèntesi en la seua apassionada activitat musical, per dedicar-se, durant l’any 2010, a investigar a fons el patrimoni imatger moncadí i a un bon nombre dels seus il·lustres artífexs.

Gràcies a aquest intens treball de camp, l’autor ens analitzarà de forma rigorosa algunes de les talles més importants que hi ha a la ciutat de Moncada. També ens aportarà cridaners i irrepetibles testimonis, a més de facilitar-nos una interessantíssima mostra gràfica inèdita fins a dia de hui.


juan1
bwd  image 1/3  fwd

Juan Bautista Tormos Capilla és fill de la vila d’Albalat dels Sorells i encara que la seua activitat docent està vinculada amb les Instal·lacions Electrotècniques, són uns quants els anys que porta investigant tot el que envolta la Música Sacra de caràcter folklorico- popular. Ha passat per les aules dels conservatoris de Sogorb i Meliana realitzant estudis en l’especialitat de piano.

Va ampliar estudis de tècnica i interpretació pianística de la mà del reconegut concertista Vicente David Martín Sáez, un dels artistes que més ha col·laborat amb les activitats organitzades i programades per l’IES a través de la campanya “L’Institut de Portes Cap a Fora”, jornades culturals de les quals el propi Juan Bautista va ser l’artífex. De la mateixa manera, també ha sigut l’encarregat d’organitzar diversos recitals de Piano i de Música de Cambra al Conservatori Professional Municipal de Meliana i per a l’Espai Cultural d’Albalat dels Sorells.

Al mateix temps, Juan Bautista perfeccionà els estudis d’Harmonia i Composició musical amb el professor i compositor Juan Muñoz Orero, sòlida formació de la qual va fer ús per a compondre la Marxa Processional al Santíssim Crist de les Ànimes.

En l’actualitat, Juan Bautista ha volgut dedicar una part important del seu preat temps lliure en compaginar l’estudi musicològic dels Gojos amb la investigació de la imatgeria religiosa de la postguerra valenciana, temàtica de la qual es troba molt atret des de la seua infància.

Bé Juan, la veritat és que per a nosaltres els alumnes, mentre hem estat redactant la introducció a la teua entrevista, ha sigut una sorpresa arribar a conéixer que al centre hi haguera un professor de cicles que es dedicara a investigar aquest tipus de temes. És habitual aquesta activitat entre vosaltres?

No sé, ho desconec per complet. És possible que el professorat que ens dediquem a impartir mòduls professionals tinguem menys predileccions pels temes artístics i humanístics, pot ser perquè ens trobem més a prop dels àmbits científics i tecnològics. De totes formes i, sense anar massa lluny, en el Departament d’Electricitat-Electrònica tinc un company, el professor David Campos, que es va diplomar en l’especialitat de Ceràmica Artística a l’Escola Superior de Ceràmica de Manises. Per tant, sóc membre d’un departament en el qual compartim certes afinitats artístiques, a més d’una relació plena d’amistat i cordialitat.

Així doncs, personalment no em considere un cas excepcional dins del professorat tècnic de Formació Professional, tan sols sóc una persona que des de la infància ha tingut certa inquietud i sensibilitat pel món artístic, sobretot, pel relacionat amb la temàtica religiosa.

Segurament també hi haurà un bon nombre de professors del centre que tampoc seran coneixedors de la teua faceta investigadora. No és així?

En aquest cas crec que no és del tot exacte. La meua trajectòria docent a l’IES ja és llarga. Han sigut molts els esmorzars en els quals els meus companys han hagut de patir les particulars tertúlies monotemàtiques al voltant del repertori pianístic, sobre algunes de les meus publicacions i, últimament, les relacionades amb les darreres investigacions portades a terme en el camp de la imatgeria religiosa valentina de postguerra.

Per altra banda, sempre he tingut molta cura amb la presentació dels textos, tant els redactats en valencià com els escrits en castellà. Per aquesta raó, en diverses ocasions he sol·licitat l’assessorament dels companys d’ambdós departaments lingüístics: Josep Bono i Maria Jesús Devís pel de Valencià i Gonzalo García per part del de Castellà. He de reconéixer que sempre m’han atés de bona gana, oferint-me els seus millors consells.

En referència a la present publicació he de dir que entre el professorat i el personal no docent de l’IES compte amb alguns bons amics que, a més a més, són fills de la ciutat de Moncada i m’han ofert algunes dades interessants de la seua ciutat natalícia, aportacions sempre emeses des de l’estima. No crec oportú anomenar-los per temor a deixar-me’n algun sense citar però, reconec que els he tingut al meu costat en tot moment.

En resum, podeu comprovar que hi ha companys que estan prou al corrent de les meus investigacions.

Després d’haver-te introduït d’una manera tan seriosa en el món de la Música Sacra, més concretament en la seua vesant dels Gojos, per què aquest interés per la Imatgeria Religiosa?

En realitat hi ha una connexió molt íntima entre els Gojos i la imatge de l’advocació a la qual aquests cants van dedicats. De fet, al llarg dels segles en aparéixer una nova invocació, sobretot mariana, a continuació s’han escrits els versos que, a mena d’alabança, se li han dedicat a dita imatge afegint-se amb posterioritat les melodies que han acompanyat a dites estrofes.

Per tant, la imatge de l’advocació en qüestió ha estat en tot moment molt present en la forma musical popular o folklòrica, concretament, en la Cançó Estròfica o Romance de caràcter religiós.

Com va sorgir el teu interés per investigar aquesta disciplina artística tan poc rellevant dins de la Història de l’Art?

Bé, no es que estiga en desacord amb vosaltres però, heu de tenir en compte que la Imatgeria Religiosa a Espanya s’ha treballat i cultivat en tots els períodes artístics, des del Romànic fins als nostres dies, encara que l’etapa més àlgida i important va ser la del període Barroc i el seu denominat dramatisme hispà. Això no obstant, les meues investigacions han girat al voltant de les dècades immediates a la postguerra, ja que em vaig proposar un repte arran de portar a terme l’Estudi Musicològic als Gojos del Santíssim Crist de les Ànimes: traure de l’anonimat la imatge postbèl·lica d’aquesta molt venerada advocació de la meua vila natal, Albalat dels Sorells.

Per tal motiu, una vegada revisat l’Arxiu Parroquial de la citada vila, d’haver visitat la sala Nicolau Primitiu de l’hemeroteca de la Biblioteca Valenciana i, principalment, l’Arxiu Metropolità de l’Arquebisbat de València, en no trobar cap document escrit sobre l’autoria de la citada imatge, vaig plantejar-me vincular a gran part dels més reconeguts estudiosos relacionats directament en aquesta especialitat artística.

Un bon nombre de catedràtics, doctors, escultors, imatgers i artesans religiosos, es desplaçaren fins a Albalat dels Sorells per a apropar-se a la talla i emetre la seua anàlisi iconogràfica sobre la factura de la figura i, al mateix temps intentar reconéixer en l’obra possibles detalls de l’autor o del taller on aquesta es va executar.

He de dir-vos amb orgull que al llarg dels quasi quatre anys d’investigació, la implicació per part de reconeguts noms en aquest àmbit artístic ha sigut extraordinària i, en opinió de moltes d’aquestes personalitats, dita investigació serà una obra de consulta en futurs estudis sobre la temàtica imatgera de la postguerra valenciana.

Per què el títol “Tresors del Patrimoni Imatger Moncadí” en la investigació que estàs ultimant?

En presentar el llibre Art Sacre: Imatges. Església Parroquial dels Sants Reis Vila d’Albalat dels Sorells, al Vicepresident Primer de la Diputació de València, senyor Juan José Medina Esteban i, en valorar positivament l’estudi portat a terme per a l’esmentada vila, des de l’alcaldia de Moncada que el propi senyor Medina presideix, se’m va fer l’encàrrec perquè realitzara un estudi similar centrat en el patrimoni imatger que atresora la ciutat de Moncada.

Gràcies al treball que ja s’havia fet per a la Vila d’Albalat dels Sorells i, aprofitant part de la informació que havia recopilat per a la revista de tiratge nacional Pasos de Arte y Cultura, butlletí trimestral del que sóc eventual col·laborador, em vaig posar a investigar a partir de dues vies d’actuació ben diferenciades. En primera instància i per al públic espanyol en general, sobre els llocs religiosos que estan ubicats a la ciutat de Moncada, destacant en dit capítol testimonis i anècdotes inèdites relacionades en aquests espais destinats per al culte.

En segon lloc, traure a la llum les fitxes i esbossos originals de les imatges llaurades per a Moncada que estan inventariades a l’Arxiu Metropolità de l’Arquebisbat de València. Principalment, he volgut destacar als artífexs de dites obres: José Maria Ponsoda Bravo, José Dies López, Octavio Salvador Vicent Cortina i Francisco Lloréns Ferrer; mestres en l’art de la gúbia que han deixat la seua empremta en les talles policromades que alberguen alguns edificis religiosos de la ciutat de Moncada.

De tots els espais religiosos que has tingut l’ocasió d’investigar, destacaries algun en concret?

En primer lloc i fent ús d’algun dels escrits que he pogut llegir al voltant de la ciutat de Moncada, m’agradaria dir que; la fisonomia d’aquesta ciutat és inconfusible, a més es defineix i acusa caràcters inimitables.

Són diversos els edificis que he pogut visitar detingudament al llarg de l’estiu passat: Església Parroquial de Sant Jaume Apòstol, Ermita de Santa Bàrbara, Iglesia Parroquial de San José, Convent de les Germanes Franciscanes de la Immaculada, Seminari de la Immaculada, Casa d’Exercicis de la Institució Secular de les Obreres de la Creu, Templo de San Miguel, Germanes Oblates de Crist Sacerdot, Missioners Combonians i Legionaris de Crist.

En realitat ha sigut molt laboriós i, al mateix temps enriquidor, aconseguir informació desconeguda de tots aquests llocs religiosos però, en particular, destacaria l’Ermita de Santa Bàrbara, ja que és un dels monuments més emblemàtics i que més identifica a la ciutat de Moncada, vist que és molt interessant i apreciat pels experts des del punt de vista arquitectònic.

A més a més, en el seu interior es custodien alguns bons exemples de talles llaurades sota els canons de l’Escola Imatgera Castellana, bastant cridaneres per a l’espectador per tractar-se de figures escultòriques de línies més sòbries.

Quant a les imatges estudiades, hi ha alguna que sobreïsca de la resta?

En aquest punt caldria fer una matisació, ja que suposadament una bona imatge hauria de ser la simbiosi entre un objecte de culte i una obra d’art. Tanmateix, de vegades no hi ha tal correspondència entre ambdós aspectes, és a dir, hi ha imatges mediocres des del punt de vista artístic que porten al fidel a devoció i a la inversa, o siga, magnífiques talles que mai arriben a ser considerades com a icona religiosa. Talles molt ben executades però exemptes d’eixa pietat religiosa tan típica en la imatgeria espanyola.

N’és un bon exemple, d’eixa capacitat dual que posseeix la imatgeria religiosa tradicional, la molt venerada Mare de Déu dels Desemparats de Moncada. Extraordinària talla mariana llaurada per les mans magistrals del senyor José María Ponsoda Bravo, mestre de mestres en l’art de la gúbia.

Cas curiós de comentar seria el colossal Crist ubicat a l’Altar Major del Templo de San Miguel del carrer Colón número 5 de la ciutat. Amb aquesta escultura m’ha passat un fet prou excepcional.

Després d’aquests anys observant i analitzant tantes imatges d’imitació amb un clar estil neobarroc —propi de la demanda imatgera de postguerra, amb una necessitat imperiosa de reposar les talles destruïdes durant la contesa—, em vaig trobar amb aquesta extraordinària peça expressionista, obra del genial escultor valencià Vicente Perelló La Cruz.

He de confessar-vos que han sigut diversos els comentaris que he pogut escoltar al voltant d’aquesta figura però, em quedaré amb la valoració que han fet d’ella alguns dels més reconeguts especialistes en el tema:

“Estem davant d’un dels exemples més importants de l’ expressionisme escultòric espanyol al més alt nivell”.

I sobre els autors de les obres destacaries alguna cosa en particular?

Al marge dels exemples esmentats amb anterioritat, he de dir-vos que un gran nombre de les peces imatgeres que alberga la ciutat de Moncada són dignes de menció, evidentment pel reconeixement artístic dels seus autors, escultors-imatgers que es van vincular en aquell difícil i complex procés renovador tan ben articulat per la llavors denominada Junta Diocesana d’Art Sacre. Tots i cadascun dels autors tractats en la investigació han sigut grans artistes de la plàstica figurativa. El propi senyor José María Ponsoda Bravo és un dels més importants referents dins de la denominada Escola Imatgera Valenciana. Va regentar un dels obradors més importants i prolífics de la postguerra, taller on es van formar tota una plèiade de grans artistes de l’escultura retaulista i processional.

També cal incidir a dir que, entre els autors anomenats, hi hagué d’alguns que fins i tot van eixir de les nostres fronteres. Casos d’escultors il·lustres com Octavio Vicent, José Esteve Edo o el propi Perelló La Cruz, han estat premiats i guardonats en diferents certàmens escultòrics nacionals i internacionals. De la mateixa manera crec lícit anomenar-vos alguns dels fills d’aquests protagonistes d’excepció, també excepcionals escultors amb un bon grapat de reconeixements públics; José María Rausell Sanchís i José Ángel Dies Caballero, aquest últim amb una extraordinària aportació imatgera per a Moncada. No menys interessants han sigut les experiències cedides pel reconegut escultor Ricardo Rico Tormo, privilegiat artista de la plàstica que és un clar enllaç entre l’etapa anterior i les tendències escultòriques actuals.

De totes formes, no m’agradaria quedar-me en un cas en concret, ja que també he pogut comptar amb la molt estimable col·laboració del reconegut artesà religiós, Francisco López Pardo, autèntica llegenda viva de l’artesania religiosa valentina.

Considere que tots els artistes ací abordats han sigut mestres en diverses especialitats: el dibuix, el modelatge, el cisellat, la talla, la policromia, l’estofat, etc., sobretot, grans coneixedors d’un ofici ben aprés a les aules de L’Escola d’Arts i Oficis o a la Superior de Sant Carles de València, la Superior de San Fernando a Madrid i, en alguns casos, també becats en l’estranger.

Ens podries avançar alguna primícia que aparega en aquest treball de camp?

La veritat és que personalment em quedaria amb el gran nombre de testimonis arreplegats, la important mostra gràfica que portarà la publicació i, principalment, les dades desconegudes que ens aportaran les fitxes tècniques de les imatges, algunes d’elles amb observacions molt cridaneres des del punt de vista de les vicissituds politicosocials a les que van estar sotmeses, rígidament marcades per l’estricte protocol de la Comissió d’Art Sacre de la Diòcesi de València, concretament des del mes de setembre de 1939 fins la meitat de la dècada dels anys seixanta del segle passat.

Al marge de tot açò, crec que és molt interessant l’aportació de Fonts Documentades i Bibliografia que facilitarà la publicació. Alguns dels escrits han sorgit de la mà del qui ha sigut fins fa pocs anys Cronista Oficial de Moncada, l’entranyable senyor Vicent Cortina, i de llibres de l’erudit Orellana, de Lloréns i Raga, i l’últim editat per la Institució Alfons el Magnànim sobre Moncada i l’Orde del Temple en el segle XIII, entre altres. Volums que han estat consultats al llarg de tot el període que ha durat la investigació.

Quant a la possible primícia que em demaneu, només vos diré que gràcies a aquest treball d’investigació s’ha pogut descobrir a l’autor d’una de les imatges que fins hui romania anònima. Això no obstant, és tracta d’una de les imatges processionals a la qual més festa se li organitza any darrere any a Moncada. Fins ací puc dir-vos. Per a més informació vos recomane que llegiu l’apèndix que apareixerà al llibre.

Abans de finalitzar aquest reportatge, t’agradaria fer públic algun agraïment en concret a alguna de les persones que han col·laborat en aquesta investigació?

En realitat, en el prefaci de la publicació ja he tingut un recordatori per a totes aquelles persones que d’una o altra manera han estat vinculades en l’obra. A part de les diverses institucions, encapçalades per l’Ajuntament de Moncada i dels rectors i religioses destinats en els espais per al culte d’aquesta ciutat, destacaria la gran implicació de l’arxiver municipal, senyor Cèsar Pla Mateu i, sobretot, la cortesia amb la que m’han atés les famílies dels escultors-imatgers investigats. Des de la família Ponsoda, fins la família de l’artista oriünd de Moncada, Francisco Lloréns Ferrer, passant per les famílies Dies, Vicent, Granell, Edo i Perelló, he de sentir-me afortunat per la resposta tan positiva que totes elles han tingut amb la investigació en qüestió.

He de reconèixer que totes elles m’han obert les seues cases de bat a bat. Els seus arxius familiars i les col·leccions particulars de fotografies, a més dels seus testimonis, han estat al meu abast d’una manera molt cordial i generosa, sense cap tipus de condicions. En aquest sentit no vull oblidar la col·laboració prestada pel catedràtic de Dibuix, senyor José Bartolomé Zamorano Pascual, company en l’IES i familiar d’un dels autors investigats.

En definitiva, m’he trobat molt ben acollit i recolzat per part de totes aquestes famílies, persones a les quals sempre els agrairé tot l’esforç que han fet al llarg de tants anys per mantenir un llegat irrepetible, testimoniatge de luxe d’aquella extraordinària generació d’escultors-imatgers valencians de la postguerra. Artistes que van cultivar una disciplina tècnicament molt complicada i difícil, i gràcies als quals a hores d’ara podem admirar i gaudir dels meravellosos retaules, imatges, andes, púlpits, altars, etc., que conformen l’ornamentació dels nostres espais religiosos.

Per acabar, què és el que esperes d’aquesta darrera investigació?

Sincerament, jo sempre he pretés el mateix en les meus investigacions, apropar al major nombre de persones possible i d’una manera senzilla una part important del nostre patrimoni cultural i de la nostra memòria històrica. És ben cert que en els estudis musicològics que he tingut ocasió de realitzar, apareixen apartats molt especialitzats que, tal vegada per a les persones alienes en el terreny musical no siguen fàcils d’entendre però, en general, el que sempre he perseguit és arribar a la gent i al públic més majoritari, tant si és entés com si és profà en la temàtica abordada.

Pel que pertoca a l’obra que ens ocupa, he intentat ressaltar la part artística d’una imatge davant de la devocional. En poques paraules, parlar d’art, d’art sacre. D’una part de la Història de l’Art molt arrelada a la nostra cultura, encara que prou desconeguda a més de poc apreciada i, en ocasions, fins i tot criticada per la ignorància de manera despectiva. D’ací la denominació tan desafortunada de “santeros”.

Per finalitzar, m’agradaria acostar al públic en general a aquesta disciplina artística i, sobretot, traure de l’anonimat a tota aquella extraordinària generació d’escultors valencians de la passada centúria. A aquell grup d’excepcionals artistes de la plàstica figurativa que en moltes ocasiones s’aproparen a la imatgeria per raons econòmiques, per necessitat, però que és indiscutible i inqüestionable la qualitat artística del seu llegat imatger, excepcionalment representat en els espais religiosos emplaçats a Moncada, aquesta històrica ciutat de l’Horta Nord de València.

Share Link: Share Link: Google Facebook Myspace
Última actualización el Jueves, 27 de Enero de 2011 18:49